La guerra, la revolució de 1640 i la «mutilació de Catalunya»

Article de Alícia Marcet i Juncosa, Historiadora

 

El 1618 començà a Europa una guerra que, de mica en mica, va anar oposant tots els països europeus: la guerra dels Trenta Anys. Hi ha moltes raons avançades que expliquen aquest conflicte, però allò que realment es jugava era la preeminència a Europa entre els Habsburg de Viena i de Madrid, d'una banda, i els Borbons de França, de l'altra. Els enfrontaments tingueren lloc en diferents terrenys i, naturalment, també als Comtats. Els catalans s'havien negat fins al 1635 a participar a la política hispànica, però quan la seva frontera amb França esdevingué un terreny de lluita, s'hi veieren forçosament implicats.
El 1637, el comte-duc d'Olivares llançà una ofensiva a les Corberes, contra Leucata, que resultà un fracàs. El 1639, foren els francesos els qui prengueren la iniciativa: assetjaren Salses, prengueren Òpol, Ribesaltes i tota la Salanca, i fins i tot arribaren a Pià i Bompàs. El 19 de juliol, Salses caigué a les seves mans. Els rossellonesos alçaren el sometent per tal d'ajudar les tropes reials i, plegats, el 6 de gener de 1640 reprengueren Salses i foragitaren els francesos al nord de les Corberes.
La campanya per a la recuperació de Salses va ser molt costosa, sobretot perquè el país, arruïnat per algunes males anyades i una greu epidèmia de pesta, s'havia vist obligat a allotjar milers de soldats i a armar el sometent. Cal dir que les tropes dels terços d'Espanya, mal pagades i més mal manades, es comportaren molt malament fent tots els estralls possibles i imaginables: robatoris, sacrilegis, violacions, assassinats de qui se'ls resistia, etc. Per això els rossellonesos es veieren molt alleujats quan Olivares donà ordre d'aquarterar els terços a l'Empordà i a la Selva. El comportament d'aquests fou, al sud de l'Albera, el mateix que havia estat al nord. Això féu que els camperols prenguessin les armes contra ells, el febrer de 1640. Els incidents es multiplicaren al final de l'hivern i les primeres setmanes de la primavera (Palautordera, Santa Coloma de Farners, Riudarenes). L'alçament dels pagesos esdevingué tan important que les autoritats decidiren de tornar a enviar els terços al Rosselló. Mentrestant, a Barcelona s'havien produït els fets del 7 de juny: el Corpus de Sang i la presa de la ciutat pels segadors.


Al Rosselló només restaven les guarnicions de les places fortes, que tenien unes relacions pèssimes amb la població. Se sabia tot allò que havia succeït al Principat. Per això, quan els terços replegats de l'Empordà es presentaren davant de Perpinyà, les autoritats municipals els negaren l'entrada (11 de juny de 1640). Els comandants, juntament amb els cabdills del castell Major, bombardejaren intensament la vila per obligar els cònsols a obrir-ne les portes. Els cònsols, per salvar la vila, cediren: els soldats, que s'havien compromès a no fer cap estrall si se'ls deixava entrar, la saquejaren sistemàticament durant tres dies. Una temptativa del nou virrei, duc de Cardona, vingut a Perpinyà per intentar posar ordre, fracassà completament i el duc morí, el 22 de juliol, es diu que de disgust.

A Barcelona, la Generalitat s'havia posat al cap del moviment i el seu president, Pau Claris, després d'haver trencat amb les autoritats madrilenyes i intentat sense èxit d'establir una república, es va decidir per una aliança amb França contra Felip IV (7 de setembre de 1640). Les tropes franceses podien entrar al Rosselló per passar a Catalunya i combatre, juntament amb les tropes catalanes, contra les forces del rei d'Espanya. Tanmateix, en certs llocs com Perpinyà, Salses i Cotlliure hi havia encara les guarnicions castellanes que intentaven resistir: això va ocasionar diverses operacions a llocs estratègics, com ara la vall de la Tet (combats d'Illa), i destruccions, sobretot, a les rodalies de Perpinyà (Cornellà de la Ribera, el Soler, Toluges).
La mort de Pau Claris, el 27 de febrer de 1641, va obrir un període de vacil·lacions i de negociacions diverses, fins que el 19 de setembre, a Péronne, se signava el tractat franco-català que reconeixia el rei de França Lluís XIII com a nou comte de Barcelona. Quedava ben especificat que no es tractava d'una annexió a França: les dues corones restaven ben separades. El marquès de Brézé jurà a la catedral de Barcelona, en nom del rei, el 23 de febrer de 1642.
Mentrestant, les operacions militars havien seguit el seu curs. La campanya de l'estiu de 1641 havia tingut per objectiu principal la presa de Perpinyà. Després d'un seguit d'escaramusses pels voltants de la vila, el setge d'aquesta ciutat va durar des del 4 de novembre de 1641 fins al 9 de setembre de 1642. La població civil es va trobar entre dos focs: el de l'exèrcit francès, que assetjava, i el del castell, on la guarnició espanyola resistia heroicament. A la primavera de 1642, el rei Lluís XIII s'instal·lava a Sant Esteve per tal d'assistir a la darrera fase de l'operació, però va marxar-ne malalt abans de la caiguda de la vila. El 9 de setembre, els soldats castellans sortien de Perpinyà mentre hi entraven els francesos.
Per a Richelieu i Lluís XIII, que només pensaven a apoderar-se dels Comtats, s'havien acabat les operacions principals. A més a més, el ministre moria el 4 de desembre de 1642 i poc després ho feia el rei Lluís XIII, el 14 de maig de 1643. Per a França començava un període molt agitat, que corresponia a la minoritat de Lluís XIV, i els afers de Catalunya no eren pas la primera preocupació del nou govern. Això permetia a Felip IV de recuperar progressivament el Principat. Quan el 13 d'octubre de 1652 Joan d'Àustria entrava a Barcelona, ja tot estava dit. Oficialment, la guerra no s'havia acabat, però les operacions per recuperar els Comtats eren gairebé inexistents. De fet, les negociacions per la pau ja havien començat i les escasses ofensives portades pels uns o pels altres només tendien a fornir elements de discussió per als diplomàtics. L'alto al foc era proclamat el 9 de maig de 1659 i a l'agost s'obrien oficialment les conferències generals.
D'entrada, la monarquia hispànica ja havia renunciat als seus drets sobre el Rosselló: les discussions només es feren per als altres comtats nord-catalans. Amb el tractat dels Pirineus, signat el 7 de novembre de 1659, el Principat retornava a la monarquia hispànica, i el Rosselló i el Conflent eren annexats a França.

Es van preveure unes noves conferències per tal de definir el futur del comtat de Cerdanya: les conferències de Ceret, que es feren a la primavera del 1660 i on es redactà l'article 42 del tractat que partia la Cerdanya entre les dues corones. La vall del Querol i 33 vilatges de Cerdanya tocant al Conflent i al Capcir, quedaven a mans de la monarquia francesa. Va caldre encara una altra conferència, reunida a Llívia, al novembre del 1660, per determinar quins eren els 33 vilatges annexats per França. La vila de Llívia restava dels dominis d'Espanya i constituïa un enclavament en territori francès.

La província de Rosselló

Els Comtats esdevenien aleshores la província de Roussillon et Pays adjacent de Cerdagne i, com a tal, rebien una nova organització de tipus francès.
Al mes de juny del 1660, a Sant Joan Lohitzune on s'havia casat amb la infanta Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV, Lluís XIV publicava un edicte sobre la nova província: totes les institucions catalanes, tots els organismes tradicionals es veien suprimits. Des d'aleshores hi hagué un governador, assessorat per un lloctinent general, que representava el poder reial. Però la vida política i l'administració, en realitat, es trobaven sota l'autoritat d'un intendent responsable davant del Secretari d'Estat de la Guerra i davant del rei. L'acta de Sant Joan Lohitzune creava el Consell Sobirà destinat a fer respectar els Usatges oficialment, però en realitat era un tribunal suprem encarregat d'imposar les noves lleis i de reprimir la més mínima temptativa d'oposició al nou règim. Aquest Consell sobirà el componien catalans del sud refugiats al Rosselló després de l'abandonament de Barcelona pels francesos. Mai més no es congregarien Corts, els poders municipals i locals perdien tota importància.
Una nova administració eclesiàstica preveia que la major part de les parròquies del Rosselló, del Vallespir i del Conflent depenguessin del bisbat d'Elna-Perpinyà, mentre que el Capcir depengués del d'Alet, i la Cerdanya, del de la Seu d'Urgell. El rei de França tenia el privilegi d'anomenar els bisbes i a Elna sempre hi hagué bisbes francesos després de l'annexió, tot i que el clergat rossellonès s'hi oposava. No cal dir que a Cerdanya els bisbes d'Urgell no admetien cap control de les autoritats franceses sobre els afers eclesiàstics. El clergat català retreia a l'Església de França d'ésser massa allunyada dels decrets tridentins i massa contagiada per certes idees considerades poc ortodoxes per la tradició hispànica. També el clergat considerava que hi havia massa funcionaris reials de religió protestant. La resistència del clergat continuà tot al llarg de l'Antic Règim i constituí un dels elements més eficaços de la resistència general a la francesització.
La nova província es va veure sotmesa a un nou sistema d'imposició: a més dels impostos reials directes, com el tall i, més endavant, la capitació, els impostos indirectes resultaren molt feixucs, més que cap, la gabella de la sal. Els catalans n'eren eximits d'ençà del 1283. Lluís XIV havia promès de mantenir l'exempció: al mes de novembre de 1661 va establir la gabella als Comtats.

Les resistències

En un primer temps, els catalans dels Comtats, traumatitzats pels llargs anys de guerra i per les condicions de la pau, estaven com anestesiats. Tanmateix, a partir del 1662 començaren a manifestar la seva oposició. És al Vallespir on aquesta seria més important.
Arran de la nova imposició sobre la sal, els camperols prengueren les armes contra l'autoritat francesa representada pels guardes de la gabella, els gabellots. Aquest sollevament, que començà el 1663, hauria pogut ésser un simple sollevament antifiscal, com tants altres; però no fou només això, perquè ràpidament l'argument mestre dels amotinats fou el de la necessària conservació dels drets i les llibertats de la terra catalana. El nom que es donaren els insurrectes a ells mateixos era prou explícit: els Angelets de la Terra.
El Vallespir, entre l'agost del 1663 i el 1672, i el Conflent, entre el 1668 i el 1673, foren el teatre d'operacions de guerrilles permanents entre els Angelets i els gabellots o soldats de França, fins i tot amb operacions tan importants com els fets de Prats de Molló o el setge de Ceret. Durant tot aquest temps es pot dir que els Angelets foren amos de les altes valls de la Tet i del Tec. Ara bé, si les accions de guerrilla els convenien perfectament, no era el mateix cas en la batalla oberta. Tanmateix, embriagats pels seus èxits en la guerrilla, els Angelets no dubtaren de lliurar batalla a un exèrcit de 4.000 homes manat per Chamilly, el 5 de maig del 1670, al coll de la Regina. Aquí es veieren completament derrotats i els seus cabdills, Josep de la Trinxeria i Joan Miquel Mestre, l'Hereu Just, s'hagueren de refugiar al Principat. Des d'allà, Josep de la Trinxeria portarà encara algunes accions a l'Alt Vallespir fins al 1672-73, però la revolta havia fracassat.
La repressió fou violentíssima, a proporció de la por que havien tingut les autoritats franceses. Cal dir que no només hi havia el perill que representava per si mateixa la revolta, sinó que tenia relació amb les autoritats catalanes, fins i tot el virrei, en el moment en què tenien lloc certs conflictes entre França i Espanya, una vegada més en guerra: guerra de Devolució (1667-68) i inicis de la guerra d'Holanda (1672-73). Hi hagué moltes condemnes a multes, a empresonaments, a galeres i a mort.
La revolta dels Angelets es pot considerar excepcional tant per la seva durada com per l'adhesió general de la població.
Unes altres formes de resistència es manifestaren a través de certs complots sempre destinats, aprofitant les guerres entre França i Espanya, a facilitar la victòria de les forces hispàniques i a realitzar la reunió de les terres catalanes. Fou el cas de la temptativa de l'abat de Sant Genís de Fontanes, el 1667; de la conspiració de Vilafranca del Conflent, el 1674; de la de Perpinyà, el mateix any. Tots aquests intents fracassaren, però demostren àmpliament la voluntat dels rossellonesos de mantenir-se catalans.
Tanmateix, la resistència més eficaç i més duradora havia d'ésser la resistència cultural. Un aspecte fonamental en fou, evidentment, la resistència lingüística. Fins als anys 1685-1690 resultava excepcional l'ús, fins i tot al si del Consell Sobirà, de la llengua francesa.

Els actes oficials, testaments, capítols matrimonials, igual com els actes religiosos, registres parroquials, etc, eren tots redactats en català (els notaris, de vegades, usaven el llatí però mai el francès). La predicació es feia en català. Les autoritats franceses eren conscients que mentre el francès no fos d'ús corrent no hi hauria assimilació; per això intentaren imposar-lo.

El 1672 l'intendent obligà els cònsols de Perpinyà a obrir escoles reials on s'ensenyés només el francès i en francès. El 1682 la decisió s'estengué a tota la província. A més a més, allà on hi havia una escola reial francesa no n'hi podia haver cap més. D'altra banda, es deixà un termini de sis mesos als adults per aprendre la llengua francesa: més enllà no podrien exercir cap funció pública ni cap ofici com advocat, metge, cirurgià, apotecari, llevadora; no podrien tampoc tenir cap responsabilitat dintre les associacions professionals. Això volia dir que no hi podia haver cap mena de promoció social que no fos a través de la francesització. Els estudiants mateixos de la Universitat de Perpinyà havien de provar que tenien un bon coneixement de la llengua francesa per tal de poder-se matricular.

Des d'aquell moment, la llengua catalana no tingué més el suport escrit i la cultura catalana esdevingué purament oral, popular, camperola i, naturalment, menyspreada. Les classes populars, tanmateix, la conservaren i el clergat jugà un paper transcendental perquè la mantingué a través de la seva predicació i per mitjà de les poques escoles de poble que subsistiren i que estaven a les seves mans

.

Aquesta resistència lingüístico-cultural popular va durar fins al segle xix i les lleis escolars de la III República s'inscriuen dins la continuïtat de l'obra de francesització iniciada per Lluís XIV. Oficialment, d'ençà del 2 d'abril de 1700 no hi podia haver cap més escrit públic que no fos en francès.

 

Retorn La Nostra Història 

   
Copyright © 2004-2010 Association des Cadres Catalans de Toulouse